DE LA CRISI A LA TRANSFORMACIÓ

Jordi Pigem, filòsof català ens parla de la crisi i ens diu que a l’Edat Mitjana la paraula crisi era un terme metge que volia dir si una enfermetat milloraba o empitjoraba, es parlaba de “la bona o la mala crisi”.

Crisi vol dir tranformació o canvi que pot ser a millor o a pitjor. En canvi, avui dia quan es parla de crisi només se’n fa referència per explicar un canvi dolent.

Si més no, actualment el nostre món es troba realment en una crisi ecològica, en una crisi per desequilibris entre riquesa i pobresa, existeix més consum que mai, pensant que això ens portarà més felicitat, però això no és cert, sino més aviat a l’inrevés.

Avui dia, la intenció dels governs està en incrementar el PIB pero sense tenir en compte l’increment de la felicitat de la població. Molt al contrari, doncs al incrementar-se el materialisme fa que disminueixi la felicitat, ja que dediquem més temps i esforços en aconseguir allò que creiem que ens farà feliços en un futur, que no pas en gaudir de cada moment i  valorar allò que tenim en aquest moment, que és realment l’unic moment a tenir en compte.

Parlant de la crisi real ecològica que pateix el nostre planeta terra, segons un estudi recent dels nivells de seguretat del planeta, ja hem traspassat tres dels paràmetres de seguretat molt importants per evitar que la natura es pugui girar contra nosaltres, que són: el canvi climàtic, el cicle de nitrògen i la pèrdua de Biodiversitat, tres paràmetres que fa anys es sap que són molt perillosos i tot i així hem deixat que traspassin els límits de seguretat.

Però si parlem de la crisi a nivell econòmic, també es va dir a l’octubre de 2008 que la economia actual és obsoleta, però no hi ha hagut cap canvi en ella des de llavors, tot el contrari, cada vegada va a pitjor i cada vegada genera més desigualtats entre rics i pobres.

Un altre factor important és observar que en la visió del món sembla que només compten les coses que es poden medir amb números, quan en realitat la majoria de les coses més importants de la vida, com són els sentits, els sentiments i les emocions, no es poden medir, són totalment subjectius de cada persona.

Es va fer una enquesta sobre quin lloc del planeta era el més feliç, anomenada Planeta feliç, ón els paràmetres a tenir en compte per l’enquesta eren: l’esperança de vida, la satisfacció vital i l’empremta ecològica, doncs el país que va quedar com el número 1 en felicitat ningú el conèix, doncs és un illa de la Polinèsia, però si va quedar patent que Espanya estaba en el lloc 78 i EEUU en el 114. Això ens hauria de fer reflexionar molt. També hi ha un estudi ón diu que el americans eren més feliços al 1975 que no pas ara, i això que ara tenen molts més diners que llavors.

Per tant, hem de reorientar la societat  i l’econòmia, és a dir, centrar l’economia no en els diners sino en les persones. Hem de canviar, hem de poder tenir una nova relació amb el món, amb els demés i amb nosaltres mateixos. L’individualisme i el materialisme ja no són elements que ens puguin ajudar en cap sentit, sino a l’inrevés. Tenim un futur incert, que tan pot anar a molt pitjor com a millor, més solidari, més sostenible, ... Hem de reinventar el món, reinventant la nostra vida, les nostres professions, hem de estimar-nos uns als altres i al nostre planeta.

PRESENTACIÓ D'UN CURS

Ahir vem tenir la tasca de dissenyar un curs i fer la presentació del mateix davant la classe. 

El professor ens va fer organitzar en grups i que cada grup escollís un tema per fer un curs, que no tingués rès a veure amb la nostra professió.

El nostre grup ha escollit fer un taller o curs sobre l'AUTOESTIMA i hem escollit com a plataforma de disseny i difusió una pàgina web.

Cliqueu sobre la foto per si la voleu veure i consultar.

EL PROFESSOR DEL SEGLE XXI

La antigua forma de enseñar es aburrida;
la nueva se basa en que los chicos aprendan solos.
Marc Prensky

Marc Prensky, consultor especialista en videojocs i aprenentatge ens explica com al ser els nens i nenes d’avui dia diferents als nens i nenes d’abans, l’educació també a d’ésser diferent.  

Aquests nens han nascut entre pantalles de tots els tamanys, els nens viuen el que passa en les pantalles, per tant la seva educació per força ha d’implicar les noves tecnologies, xarxes socials, videojocs, etc.

Segons Prensky, degut al que ha explicat la premsa, la gent pensa que els videojocs comporten grans perills i pocs beneficis, però diu que en realitat els beneficis són molts i els perills son escassos, reals, però escassos. Per què?

Els videojocs proporcionen diversió, alegria, plaer, donen intensitat a la vida perquè ens impliquen apassionadament. Són conflicte, competició, repte i oposició, però tenen regles, el que ens proporciona estructura i disciplina i uns objectius que ens doten de motivació, d’aquesta manera ens presenten els resultats i las conseqüències dels nostres actes, aprenent sense tenir de fer-ho amb la pràctica i la repetició. La recompensa és passar de nivell. Són interactius, aguditzen el nostre enginy i ajuden a que cooperem amb els altres. Ens ensenyen a assumir riscos, a prendre decisions, en ells s’actua a partir d’un feedback que ens obliga a donar respostes ràpides i a resoldre problemes.

Hi ha videojocs per a nens d’entre 4 i 8 anys que els ensenya, al mateix temps que juguen, els valors que han de regir la nostra vida com són el civisme, la solidaritat, l’empatia, la tolerància, la comprensió. Valors que els interioritzaran molt millor jugant i divertint-se que no pas perquè un mestre els digui què són i quan ho han d’aplicar.

Segons Prensky hi ha metges, homes de negocis, ingeniers, que avui dia tenen 30 anys i han jugat a videojocs de petits i adolescents, i ara són més bons professionals que d’altres, per exemple metges operant amb cirurgia laparoscòpia, directius prenent decisions, etc.

Quan parlem dels nens que tenen un trastorn per dèficit d’atenció, ens hauríem de preguntar si realment és això, o és que no ens escolten perquè no som capaços de despertar el seu interès. Hem d’ensenyar de manera motivadora i creativa.

Avui dia el professor ha d’ésser una eina del segle XXI que aporti llum als seus alumnes i els prepari per a un futur incert.

EINES PER A FORMADORS : EL POWERPOINT

Avui dia una eina imprescindible en el món de l'educació és el PowerPoint.

Finalitat à És una manera de fer una presentació a un auditori, sigui pels alumnes davant d’una classe, en una conferència, ... de forma agradable i sobre tot el més impactant possible.

El PowerPoint és ideal que entri per la vista, també es pot fer que hi hagi so, però realment pel que serveix és per donar una pauta el més clara i esquemàtica possible sobre el tema que s’està  tractant. El conferenciant o professor el que fa és guiar-se per les fulles del PowerPoint per poder fer una exposició clara i concisa del tema que està exposant.

Objectiu à L’objectiu del PowerPoint és fer que la  informació que hem de transmetre a l’auditori arribi de la forma més ràpida i fàcil possible.

Hi ha persones que són més visuals, altres més auditives, altres sinestèsiques, per tant seria important al transmetre qualsevol tipus d’informació poder fer servir totes les eines al nostre abast perquè així cada persona pugui aprofitar al màxim la captació de la informació de la manera més adequada per ella.

El fet de posar una idea en la pantalla i deixar-la allí mentre el orador fa l’explicació corresponent, fa que l’auditori de tant en tant pugui mirar la  idea principal i així reforçar-la dins la seva ment.

Procediment à A l’hora de confeccionar un PowerPoint hem de tenir en compte una sèrie de punts:

-  Saber exactament l’objectiu que volem aconseguir

-  Un cop definit l’objectiu, redactar molt esquemàticament les idees que volem exposar.

-   Utilitzar les paraules imprescindibles i de forma no feixuga, ha d’ésser un guió.

-   És important posar una idea a cada full, perquè no s’acumuli massa informació de cop.

-   És bo incorporar elements visuals, si s’utilitzen animacions cal emprar-les amb cura.

-   Fer el disseny del PowerPoint  amb unitat d’estil, emprant una mateixa font i numerant els fulls utilitzats.

EDUCACIÓ INNOVADORA

Reflexions a l'Entrevista de Eduard Punset a Curtis Johnson.

Aquest segle XXI és un segle ple de canvis, sobre tot, en tecnologies de la comunicació. S’està produïnt un canvi inparable cap a un futur incert, per tant, en l’educació està passant el mateix que en la industria, que ha arribat un moment ón s’ha produït una innovació disruptiva, és a dir, una innovació tan radical que trenca amb totes les innovacions de dècades anteriors. 

Per tant, el model educatiu vigent també a sofert una innovació disruptiva, ha quedat molt enrera del segle XXI, és a dir, el mestre davant els alumnes explicant per a tots igual i ells escoltan cadasqú amb les seves aptituts, això ha de passar a la història, avui dia hi ha moltes eïnes a l’abast de tothom, fins i tot els nens de 9 i 10 anys, nens d’aquest segle, saben com trobar el coneixement sense que ningú els hi doni.

L’educació ha d’emprar totes les noves tecnologies al seu abast, per aconseguir una educació més propera i personalitzada a cada alumne.

És molt important incloure dins de la nova educació l’aprenentatge emocional.

L’educació del segle XXI ha de promoure el fet de que totes les persones són diferents i per tant han d’aprendre de manera diferent i amb motivacions diferents. Així com, fomentar el treball en equip i en grups de gent diferent.


Resum de l'Entrevista de Eduard Punset a Curtis Johnson.

El modelo vigente en el sector educativo está casi completamente desvinculado de la realidad del siglo XXI. 

En el sector de la industria, innovar supone mejorar continuamente los productos con respecto a sus versiones anteriores. En este proceso gradual, a veces surge una innovación radical que rompe con el paradigma anterior. Se trata de una innovación disruptiva, algo que obliga a la industria a cambiar sus esquemas y a adaptarse para no morir. 

Así también, la educación está viviendo un proceso de innovación disruptiva que, con apoyo de las plataformas digitales, revolucionará la manera de aprender en las aulas

Contrariamente a lo que habitualmente se piensa, lo que permite la innovación disruptiva (si nos planteamos la tecnología no como una herramienta, ni tampoco como algo que añadamos a la estructura tradicional, sino como una plataforma en sí misma) es que de repente resulta ya no solamente factible, sino también asequible personalizar la experiencia de aprendizaje.

Según el modelo que sigue siendo dominante en la mayoría de escuelas del mundo, al entrar en el aula casi parece que el conocimiento sea algo escaso, difícil, prácticamente imposible de obtener a no ser que tengamos a un adulto debidamente cualificado de pie frente a un grupo de jóvenes que le escuchen solícitos, dispuestos a anotar en sus cuadernos cualquier dato supuestamente de valor. 

Es como si hubiera una suposición comúnmente aceptada de que todos los niños son iguales. Los educamos igual a todos, les presentamos el material del mismo modo, y esperamos que todos aprendan las mismas cosas de la misma manera, durante el mismo día y al mismo ritmo. Esta postura no es realista, puesto que no contempla lo diferentes que son los niños en muchísimas cosas, por ejemplo en el estilo de aprendizaje, pero también en el ritmo de adquisición de los conocimientos.

Debemos cultivar la aspiración a que las personas sean distintas entre sí; que no somos todos iguales, que todos somos muy diferentes.

La mayoría de niños, igual que la mayoría de jóvenes, deberán adquirir destrezas que las generaciones anteriores no tenían. Me refiero a que no solamente tendrán que aprender asignaturas básicas, sino que deberán saber cómo encontrar las cosas que necesitan saber, y luego tendrán que aprender a trabajar tal como trabaja el mundo hoy, que es principalmente en equipo… deberán practicar el arte de la colaboración, que me parece que es el reto de colaborar con desconocidos.

A todos nos encanta la idea de colaborar con nuestros amigos, y lo hacemos de muchas maneras todo el rato, pero el mundo laboral nos fuerza a llevarnos bien productivamente y crear algo de valor con gente que quizá ni siquiera nos gusta, lo cual requiere un tipo completamente distinto de educación.

Muchos opinan que la plataforma online comporta anonimato, distancia, soledad, alienación, disfunción social… , por el contrario muchos de los profesores que enseñan vía online dicen que tienen una relación más cercana, más íntima y más interactiva con los alumnos en la plataforma online que cuando estaban en un aula tradicional.

En el aula tradicional estaban ahí de pie frente a… ¿qué? ¿20, 25, 30 alumnos? Un 20 o 30 por ciento de estos alumnos jamás levantaban la mano para hablar, algunos porque se aburrían como ostras ya que todo iba demasiado lento para ellos; otros porque no entendían las cosas y no tenían suficiente confianza como para pedir la palabra y decir que no se enteraban de nada. Pero en el mundo online, el profesor tiene un contacto individualizado con todos los alumnos, a través de varios medios y constantemente, y además queda un registro informático de este intercambio. Así que, en realidad, no se crea anonimato sino que más bien se elimina.

El tipo de escuela que está surgiendo en la actualidad es aquella en la que los alumnos deben trabajar en grupos y los profesores van de un lado a otro solucionando problemas, respondiendo dudas, dando consejos y animando a los chicos, algunos de los cuales preparan presentaciones orales, otros resuelven problemas..., es decir, una escuela de verdad.

HOLA! EM VOLEU CONÈIXER?

Si voleu us convido a compartir el meu blog i em presento:

Em dic Maite Soler i sóc Graduada Social Diplomada, és a dir, Tècnic en Relacions Laborals.

He estat col.legiada en el Col.legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona durant 15 anys.

Ara sóc alumne del curs Formador Ocupacional.